Cirurgia

El Servei de Cirurgia és el responsable de la resolució quirúrgica de les patologies que afecten la pell, la musculatura adjacent, el teixit ossi i els òrgans interns, tant a nivell abdominal com a nivell toràcic. Aquest departament està actiu, en servei d’urgències, les 24 hores al dia durant tot l’any.

Les cirurgies traumatològiques, de neurologia, cardiologia i oftalmologia són realitzades pels especialistes en els camps esmentats.

Els nostre quiròfans compten amb equips d'última generació com el bisturí monopolar i bipolar, microsopi quirúrgic, fluoroscopi, facoemulsificador i videoendoscopi.

El servei col·labora estretament amb la resta d’especialitats de l’hospital, principalment les de medicina interna, anestèsia i diagnòstic per la imatge  (radiologia, ecografia, videoendoscopia, fluoroscòpia. TAC, RM ) el qual és imprescindible per la resolució de problemes quirúrgics complexes, i de gran utilitat pel control pre i post operatori de les intervencions.

Els animals que seràn sotmesos a una cirurgia seran avaluats prèviament  mitjançant un examen físic i anàlisi sanguini, a més a més es realitzen les proves complementàries necessàries. Un cop finalitzada la cirurgia, s’informarà els propietaris del resultat del procediment i del protocol mèdic a seguir.Ja que cada cirurgia requereix unes cures postoperatories diferents, a l’hospital veterinari molins disposem d’un especialitzat servei d’hospitalització i una Unitat de Cures Intensives per assegurar el confort dels nostres pacients.

Recomanacions prèvies a una intervenció quirúrgica:

  • Es realitzarà una visita veterinària, en la qual s’informarà als propietaris del procediment quirúrgic i es durà a terme un examen físic general de l'animal. Si tot és correcte, es programarà la cirurgia.  
  • L’animal haurà d’ingressar a les 8:00 del matí.
  • S’aconsella en la mesura del possible portar l’animal amb una bona higiene corporal el dia de la intervenció.
  • El pacient haurà de realitzar un dejú de sòlids de 8-12hores i de 2-3hores d’aigua abans del procediment (sempre que el veterinari no recomani el contrari).

 

BYPASS URETERAL SUBCUTÀNI / Subcutaneous Ureteral Bypass (SUB)

La comunicació del ronyó amb la bufeta urinària es realitza a través d'un conducte que s'anomena urèter. Les malalties ureterals en els nostres pacients felins suposen un veritable desafiament per a la seva resolució.

La incidència de patologia ureteral és relativament freqüent i la presència de càlculs urinaris, traumatismes, infeccions o processos oncològics deriven en un quadre obstructiu greu en què els procediments quirúrgics clàssics s'acompanyen de complicacions importants.

Actualment,  les tècniques d'intervencionisme radiològic ens permeten abordar els problemes obstructius d'una manera menys invasiva i una menor morbiditat a llarg termini.

Actualment al nostre hospital duem a terme la implantació dels dispositius SUB (Subcutaneous ureteral Bypass) per resoldre les obstruccions ureterals, en l'espècie felina. Aquest dispositiu ens permet crear una derivació del flux de l'orina del ronyó cap a la bufeta urinària sense passar per l'urèter, de tal manera que es resolen els problemes ocasionats per l'obstrucció. Aquest procediment requereix de la combinació d'una tècnica quirúrgica oberta amb intervencionisme radiològic per fluoroscòpia. Aquesta combinació ens permet comprovar la correcta realització del procediment. El dispositiu SUB és permanent. Igual que en la majoria d'intervencions poden sorgir complicacions, ja siguin de procediment (ex. A causa de fuites d'orina) o complicacions a més curt-llarg termini (ex. Obstrucció del dispositiu, o infeccions urinàries recurrents)

SHUNT PORTOSISTÈMIC

La circulació de la sang procedent de l’estómac, budell prim i gruixut, pàncrees i melsa arriba al fetge per la Vena Porta on es desintoxica i després pot tornar a la circulació sistèmica per la Vena Cava. Un Shunt Portosistèmic és una comunicació  anormal de la sang de la Vena Porta amb la Vena Cava SENSE passar pel fetge. El shunt es pot formar fora del fetge ( shunt extrahepàtic) o dins del fetge ( shunt intrahepàtic).

Les races Schnauzer miniatura, Yorkshire Terrier, Maltès, Golden Retriever i Labrador Retriever tenen una predisposició genètica i són les races que apareix amb més freqüència aquesta patologia, però pot afectar a qualsevol gos i també pot aparèixer en els gats.

Els pacients amb un shunt tenen un retràs en el seu desenvolupament, signes clínics neurològics ( atàxia, incoordinació, convulsions..), signes digestius ( vòmits, diarrea, pèrdua de la gana..) o , signes urinaris ( hematúria, formació de càlculs, dificultat per orinar..)

S’arriba al diagnòstic  amb la presa d’una mostra de sang per valorar la funcionalitat hepàtica i la observació del shunt mitjançant un estudi ecogràfic. Una vegada diagnosticat, és molt important fer una tomografia amb un líquid de contrast per poder conèixer la seva localització exacta, fet que ens ajuda per poder fer la cirurgia.

El tractament d’elecció és quirúrgic, però abans hem d’estabilitzar el pacient amb un tractament mèdic que redueixi la formació de toxines procedents del budell i minimitzar els signes clínics, principalment les convulsions.

La cirurgia consisteix en la col·locació d’ un dispositiu que va tancant progressivament el shunt, al mateix temps que afavoreix que el fetge es vagi adaptant a la nova arribada de sang de la vena porta. Els dispositius que s’utilitzen amb més freqüència són els constrictors ameroides i les bandes de cel·lofana. Ambdós dispositius formen una reacció inflamatòria al voltant del shunt tancant-se en unes 6 – 8 setmanes.

Després de la cirurgia, el pacient es queda hospitalitzat amb tractament endovenós fins la seva recuperació complerta. Les complicacions més importants que poden aparèixer després de la cirurgia inclouen hipoglucèmia, recuperació anestèsica perllongada, coagulopaties i, la més greu, la hipertensió portal.

A casa, el pacient segueix amb tractament mèdic i es realitzen periòdicament revisions i ecografies per valorar el tancament del shunt.

El pronòstic és molt bo, llevat de que en alguns pacients és necessari continuar amb teràpia anticonvulsiva tota la seva vida.